Tertúlia Política a Radio Delta (14-10-13)

Tertúlia on vaig participar com a representat de l’ANC-Deltebre

Riumar-Polònia, quin model turístic vol Deltebre?

Fa gairebé un any que per parlar les meves inquietuds utilitzo més les xarxes socials, possiblement perquè no m’he sentit capaç de redactar tot un article per al bloc.

Riumar-Polònia, suposo que és el primer que vaig pensar desprès de que finalment la CUTE (Comissió Urbanisme de les Terres de l’Ebre) aprovés la inversió russa a Riumar. (enllaça la vanguadia). 

 

Desprès que durant anys la majoria de turista que visitava riumar fos alemany, ara tindrem russos, i d’aquí la meva comparativa amb Polònia envaïda per russos i alemanys, segons el període històric.

 

Des d’aquí tinc diverses opinions.

  • El model turístic dels russos que van a Salou , és que venen durant 15 dies on alternen excursions a BCN, als outlets de la Roca del Vallès, la tarraco romana, i fins i tot els porten a les nostres muscleres o els portaven a veure capejades a Alfara de Carles. Són un turista que gasta. No sé si amb només els russos a l’estiu, els inversors tindran prou per recuperar la inversió, i no acabarem organitzant festes per a joves universitaris britànics.
  • Repetir el model turístic de Salou, és el que volem per a Riumar?
  • La situació econòmica al poble és dolenta, aquesta inversió permetria durant el període de construcció, reactivar durant uns mesos l’economia, però i desprès què fem?
  • Esta el poble disposat a renunciar a uns mesos de “riquesa” per tornar desprès a la mateixa situació actual.

Són diversos pros i contres, per ara ERC, PSC (al govern local) i CiU (al govern nacional)  hi estan a favor, mentrestant les CUP-Deltebre si han posicionat en contra.

Jo crec que és un debat massa complicat i s’hauria d’obrir un debat a nivell municipal, i acabar-ho votant per referèndum, i que sigue el poble qui realment decidixque que vol ser.

reflexió post #25N

A nivell personal crec que SI no hauria de continuar la seva activitat com a partit, no té sentit la nostra formació fora del parlament. A nivell personal espero trobar-me amb els companys de Solidaritat Catalana Terres de l’Ebre per fer algun dinar de comiat de la nostra activitat política.
Després dels 3 mesos que vaig estar orfe de partit al 2010, fins l’aparició de de SI. Continuo pensant el mateix, però ja no tinc cap eina per defensar-ho.
Felicitats a ERC i CUP, està a les vostres mans canviar-ho. I sobretot gent de CiU, espero que no us acovardiu.
Per la meua banda, crec que el millor serà un aparcament indefinidament de la política.

Reflexió per al #25N

Fa dies que no escric res, suposo que utilitzant xarxes socials com facebook i sobretot twitter, ja vaig comentat de manera més breu el que penso o faig.

A dia d’avui sóc el 1r reserva per SI i estic vivint uns dies una mica moguts, a nivell més personal i també a nivell polític. Per això anit vaig fer un comentari al facebook, però crec que estarà bé compartir-ho també per aquí.

Continua llegint

Els fets d’Octubre de 1934

Un vídeo per commemorar aquells fets

 

El dia de les quatre barres (article de La Vanguardia)

font

L’any 1975 les banderes catalanes apareixen en gran nombre per rimer
cop al Camp Nou

LA MORT DE FRANCO El 20-N el bust del dictador de les oficines de La Masia es va trencar ‘inesperadament’
EL PARTIT Neeskens va avançar el Barça, Pirri va empatar i Rexach, al minut 89, va fer el 2-1 definitiu
OPERACIÓ COMPLEXA No hi havia botigues on comprar banderes i el club les va confeccionar per a un Barça-Madrid

El 20 de novembre de 1975, l’exgerent del Barça Joan Gich, llavors un alt càrrec de Televisió Espanyola, va avisar Agustí Montal de la mort de Franco. Convocats d’urgència a la seu social del club, a La Masia, Montal (president), Jaume Rosell (gerent) i Joan Granados (secretari general) van prendre les primeres mesures. Així, Rosell va trucar a l’empleat Eduard Combas perquè tragués la placa dels “caídos por Dios y por España”.

 

Aquell dia, a més, es va produir una curiosa anècdota que relata Agustí Montal al seu llibre Memòries d’un president blaugrana en temps difícils. “Granados i Rosell (pare de l’actual president del Barça) feien broma amb un bust de Franco que hi havia a les oficines. Granados va llançar el bust a Rosell, però no el va poder agafar i va caure a terra”. El bust es va trencar (“estàvem convençuts que era de bronze, i només era de guix”, relata Montal) i així va desaparèixer un símbol del règim que feia anys que presidia les signatures dels grans fitxatges del Barça, tot i que, com que estava situat en un pedestal a una alçada considerable, molts fotògrafs buscaven l’angle correcte per no incloure’l a les imatges.

També aquell matí els responsables del Barça van enviar l’obligat telegrama de condol i un altre al príncep Joan Carles on, diu Montal, “apostàvem clarament per la democratització del país”. Deia: “En estos trascendentales momentos históricos, ruego eleve a su Alteza Real testimonio de adhesión personal en nombre de nuestro club, haciendo votos para un futuro de convivencia pacífica y democrática”.

A les primeres mesures d’urgència va seguir, un mes més tard, la primera aparició massiva de banderes catalanes al Camp Nou. Una manifestació de catalanitat pública, insòlita des de la Guerra Civil, preparada per Granados i Rosell amb la col·laboració de Jacint Borràs.

El moment calculat per l’esclat de banderes quadribarrades va ser el partit de Lliga contra el Reial Madrid del 28 de desembre de 1975, que estava programat per Televisió Espanyola. (Segons la premsa de l’època el van veure uns dos milions de persones).

Borràs, que era un alt empleat del tèxtil, es va encarregar de l’adquisició i la confecció de les teles. Cal tenir en compte que en aquells moments no es venien banderes catalanes a les botigues ni havia arribat, evidentment, la invasió d’establiments xinesos a Barcelona.

Un equip de cosidores va treballar a marxes forçades per preparar les banderes, que van ser introduïdes a l’estadi amb la complicitat de la directiva. En una primera reunió es va pensar en confeccionar-ne “unes cinquanta o cent”, degut a la dificultat de la feinada, però Granados va imposar que “si no en fem mil com a mínim tot això no val la pena, quedaria ridícul”.

Explica Carles Santacana a El Barça i el franquisme que també

COM ES VA MUNTAR L’OPERATIU

amb el futbolista del Barça i havien acabat a bufetades.

El Barça va intentar reconduir la sanció sense cap mena d’èxit i el dia de Sant Esteve a última hora es va confirmar que havia de complir un partit de suspensió, el Barça-Madrid. “Això és una injustícia impressionant”, va clamar Costas. La seva baixa s’afegia a la del davanter Miquel Mir, expulsat en circumstàncies poc clares per Juango Ruiz.

El Barça, per mitjà del president Montal, va recordar un cas similar de només feia un any: el 3 de novembre de 1974, a Vigo, el madridista Paul Breitner va agredir un aplegapilotes i li va dislocar el colze. No va ser amonestat ni tampoc sancionat.

Finalment, Santiago Bernabeu es va desfogar al diari As, en una entrevista que Mundo Deportivo reproduïa a la seva edició del diumenge 28, el dia del partit, sota el títol “Bernabeu, explosiu”: “Al final no podrem ni cordar-nos els pantalons, els haurem de dur abaixats sempre! No aniré a Barcelona. No, si ara resultarà que Costas ni es va moure! Quan escrigui les memòries faré un capítol dedicat als àrbitres… Miri, fins que Catalunya… Pobres castellans! Que dic castellans? I també pobres andalusos i extremenys…”.

És en aquest ambient tan carregat que es van enfrontar Barça i Madrid, el dia dels Sants Innocents de 1975, diumenge, a les vuit del vespre. Els blancs, dirigits per Miljan Miljanic, eren els líders, amb 5 punts d’avantatge sobre el Barça, entrenat per Hennes Weisweiler. Només començar Neeskens va avançar els blaugrana, però un gol de Pirri va restablir l’empat al minut 64. Finalment, al 89, Rexach va engaltar un remat que va batre Miguel Ángel. El 2-1 definitiu i l’emoció del moment va provocar una onada de banderes catalanes, la primera del postfranquisme.

 

#Estellés

Tot i que tinc pendent una entrada sobre política, crec que avui seria millor que em sumés a la campanya que celebra el naixement del poeta valencià Vicent Andrés Estellés

Em resulta difícil descriure Estellés d’una forma original, perquè ha estat un del poetes més importants del segle XX en llengua catalana. Des del País Valencià va ser capaç de escriure els poemes amb més passió i orgull que des del meu punt de vista s’han escrit.

Continua llegint