Monthly Archives: Octubre 2012

Els fets d’Octubre de 1934

Un vídeo per commemorar aquells fets

 

Anuncis

El dia de les quatre barres (article de La Vanguardia)

font

L’any 1975 les banderes catalanes apareixen en gran nombre per rimer
cop al Camp Nou

LA MORT DE FRANCO El 20-N el bust del dictador de les oficines de La Masia es va trencar ‘inesperadament’
EL PARTIT Neeskens va avançar el Barça, Pirri va empatar i Rexach, al minut 89, va fer el 2-1 definitiu
OPERACIÓ COMPLEXA No hi havia botigues on comprar banderes i el club les va confeccionar per a un Barça-Madrid

El 20 de novembre de 1975, l’exgerent del Barça Joan Gich, llavors un alt càrrec de Televisió Espanyola, va avisar Agustí Montal de la mort de Franco. Convocats d’urgència a la seu social del club, a La Masia, Montal (president), Jaume Rosell (gerent) i Joan Granados (secretari general) van prendre les primeres mesures. Així, Rosell va trucar a l’empleat Eduard Combas perquè tragués la placa dels “caídos por Dios y por España”.

 

Aquell dia, a més, es va produir una curiosa anècdota que relata Agustí Montal al seu llibre Memòries d’un president blaugrana en temps difícils. “Granados i Rosell (pare de l’actual president del Barça) feien broma amb un bust de Franco que hi havia a les oficines. Granados va llançar el bust a Rosell, però no el va poder agafar i va caure a terra”. El bust es va trencar (“estàvem convençuts que era de bronze, i només era de guix”, relata Montal) i així va desaparèixer un símbol del règim que feia anys que presidia les signatures dels grans fitxatges del Barça, tot i que, com que estava situat en un pedestal a una alçada considerable, molts fotògrafs buscaven l’angle correcte per no incloure’l a les imatges.

També aquell matí els responsables del Barça van enviar l’obligat telegrama de condol i un altre al príncep Joan Carles on, diu Montal, “apostàvem clarament per la democratització del país”. Deia: “En estos trascendentales momentos históricos, ruego eleve a su Alteza Real testimonio de adhesión personal en nombre de nuestro club, haciendo votos para un futuro de convivencia pacífica y democrática”.

A les primeres mesures d’urgència va seguir, un mes més tard, la primera aparició massiva de banderes catalanes al Camp Nou. Una manifestació de catalanitat pública, insòlita des de la Guerra Civil, preparada per Granados i Rosell amb la col·laboració de Jacint Borràs.

El moment calculat per l’esclat de banderes quadribarrades va ser el partit de Lliga contra el Reial Madrid del 28 de desembre de 1975, que estava programat per Televisió Espanyola. (Segons la premsa de l’època el van veure uns dos milions de persones).

Borràs, que era un alt empleat del tèxtil, es va encarregar de l’adquisició i la confecció de les teles. Cal tenir en compte que en aquells moments no es venien banderes catalanes a les botigues ni havia arribat, evidentment, la invasió d’establiments xinesos a Barcelona.

Un equip de cosidores va treballar a marxes forçades per preparar les banderes, que van ser introduïdes a l’estadi amb la complicitat de la directiva. En una primera reunió es va pensar en confeccionar-ne “unes cinquanta o cent”, degut a la dificultat de la feinada, però Granados va imposar que “si no en fem mil com a mínim tot això no val la pena, quedaria ridícul”.

Explica Carles Santacana a El Barça i el franquisme que també

COM ES VA MUNTAR L’OPERATIU

amb el futbolista del Barça i havien acabat a bufetades.

El Barça va intentar reconduir la sanció sense cap mena d’èxit i el dia de Sant Esteve a última hora es va confirmar que havia de complir un partit de suspensió, el Barça-Madrid. “Això és una injustícia impressionant”, va clamar Costas. La seva baixa s’afegia a la del davanter Miquel Mir, expulsat en circumstàncies poc clares per Juango Ruiz.

El Barça, per mitjà del president Montal, va recordar un cas similar de només feia un any: el 3 de novembre de 1974, a Vigo, el madridista Paul Breitner va agredir un aplegapilotes i li va dislocar el colze. No va ser amonestat ni tampoc sancionat.

Finalment, Santiago Bernabeu es va desfogar al diari As, en una entrevista que Mundo Deportivo reproduïa a la seva edició del diumenge 28, el dia del partit, sota el títol “Bernabeu, explosiu”: “Al final no podrem ni cordar-nos els pantalons, els haurem de dur abaixats sempre! No aniré a Barcelona. No, si ara resultarà que Costas ni es va moure! Quan escrigui les memòries faré un capítol dedicat als àrbitres… Miri, fins que Catalunya… Pobres castellans! Que dic castellans? I també pobres andalusos i extremenys…”.

És en aquest ambient tan carregat que es van enfrontar Barça i Madrid, el dia dels Sants Innocents de 1975, diumenge, a les vuit del vespre. Els blancs, dirigits per Miljan Miljanic, eren els líders, amb 5 punts d’avantatge sobre el Barça, entrenat per Hennes Weisweiler. Només començar Neeskens va avançar els blaugrana, però un gol de Pirri va restablir l’empat al minut 64. Finalment, al 89, Rexach va engaltar un remat que va batre Miguel Ángel. El 2-1 definitiu i l’emoció del moment va provocar una onada de banderes catalanes, la primera del postfranquisme.