Manual de la manipulació (Noam Chomsky)

Normalment articles similars simplement els twittejo però aquest m’ha semblat genial. Si els analitzeu els podeu aplicar perfectament a qualsevol problema polític i social. Proveu-ho

Noam Chomsky

1. Estratègia de la distracció.

2. Crear problemes i després oferir solucions.

3. Estratègia de la gradualitat.

4. Estratègia de diferir.

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat o malalts mentals.

6. Utilitzar l’aspecte emocional més que reflexiu.

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.

8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat.

9. Reforçar l’auto-culpabilitat.

10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen.

1. La estratègia de la distracció.

L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció, que consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants. L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per a impedir que el public s’interessi pels coneixements essencials de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. “Mantenir distreta l’atenció del públic, allunyar-la dels veritables problemes socials, captivar-la amb temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense temps per pensar.

“El terror es basa en la incomunicació i l’aïllament” (Rodolfo Walsh)

2. Crear problemes i després oferir solucions.

A aquest mètode també se l’anomena “problema-reacció-solució”. Es crea un problema, una “situació”, prevista per causar certa reacció al públic, per tal que la gent desitgi les mesures que es volen fer acceptar. Per exemple: Deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana (Delinqüència), o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de polítiques i lleis estrictes de seguretat, en perjudici de la seva pròpia llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials, de les privatitzacions i dels serveis públics.

3. La estratègia de la gradualitat.

Per fer que s’accepti una mesura inacceptable, n’hi ha prou amb aplicar-la gradualment, amb comptagotes, any rere any, com es ve fent amb certes privatitzacions. D’aquesta manera, durant les dècades de 1980 i 1990, es van anar imposant condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme): estat del benestar mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents… tants canvis que, si s’haguessin aplicat a la vegada, haurien provocat una revolució.

4. La estratègia de diferir.

Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com a “dolorosa, però necessària” obtenint així l’acceptació pública al moment en que es publicita la decisió, i preparant el terreny per a una aplicació futura (com l’actual reforma del govern sobre l’edat de les pensions i la oposició que ha generat en la societat). És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l’esforç que implica la decisió impopular no s’ha de fer immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que “després d’això tot anirà a millor i es podrà evitar el sacrifici”. Així es dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat o malalts mentals.

La majoria de la publicitat televisiva adreçada al gran públic utilitza un discurs, uns arguments, uns personatges i una entonació particularment infantils, moltes vegades propers a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de poca edat o deficient mental. Com més gran sigui l’engany a l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantil. Per què? “Si un es dirigeix a una persona com si aquesta tingués 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestionabilitat, aquesta persona tendirà a una resposta o reacció també desproveïda d’un sentit crític, com la d’una persona de 12 anys.

6. Utilitzar l’aspecte emocional més que reflexiu.

Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un Shock, una mena d’embotiment de l’anàlisi racional, i, finalment, del sentit crític dels individus. (Exemple: mostrar contínuament a les víctimes d’un desastre, d’un atemptat o d’una crisi econòmica, per utilitzar-les com a justificant i així dur a terme “Decisions impopulars, però necessàries”. D’altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments.

“L’art dels nostres enemics és desmoralitzar, entristir als pobles. Els pobles deprimits no guanyen. Res gran es pot fer amb la tristesa” (Arturo Jauretche)

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.

Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tècniques que influeixen directament en ell i els mètodes utilitzats per al seu control i esclavitud. “La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible amb l’accés a la menor quantitat d’informació veritable, de manera que la distància de la ignorància que es planeja entre les classes inferiors i superiors sembli, sigui i romangui inabastable per a les inferiors ”

“La majoria dels professors ensenyen fets, els bons professors ensenyen idees i els grans professors ensenyen com pensar” (Jonathan Pool)

“La ignorància és el pitjor enemic de la civilització, i la ignorància sol ser, en els seus efectes, tan malvada com la pròpia maldat” (Eugenio María de Hostos)

8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat.

Induir al públic a creure que ser simple, estúpid, vulgar i inculte és “La moda”, i instant a tractar com a “Bicho estrany” a qui pensa més del compte. ¿Irònic no?

9. Reforçar l’auto-culpabilitat.

Fer creure a l’individu que ell és l’únic culpable de la seva pròpia desgràcia, deguda a la seva poca intel·ligència, mínimes capacitats, o al seu esforç insuficient. Així, en lloc de rebel·lar-se en contra del sistema econòmic l’injust en el què viu, l’individu s’auto-devalua i es culpa, cosa que li genera un estat depressiu. Un dels efectes és la inhibició de la seva acció.

10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen.

En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una esquerda cada cop més gran entre els coneixements del públic i els de les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el “Sistema” ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser humà, tant de la seua forma física com psicològica. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l’individu comú, del que ell es coneix a si mateix. Això vol dir que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control i un poder més grans de manipulació i utilització dels individus. Un control i un poder més grans que el dels individus sobre ells mateixos.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s