Monthly Archives: Novembre 2009

La Dignitat de Catalunya (editorial a tota la premsa catalana)

La situació entre l’estatut ha fet que per primera vegada a l’història , tots els diaris catalans publiquessen la mateixa editorial (Avui, El Punt, La Vanguardia, El Periódico, ….).

EDITORIAL: La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita
en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

9 de novembre a Alemanya: 1938, 1989 …

Aquests dies a Alemanya es commemoren 2 dates importants pera la seva història. Un aniversari feliç i un de trist. El feliç és el de 1989 quan per fi es va obrir el mur de Berlin, i el trist és l’aniversari de la nit dels vidres trencats, on els nazis van destruir establiments dels jueus.

Durant els segle XX Alemanya va passar dues de les pitjors dictadures possibles la nazi i la soviètica, si ve l’Alemanya occidental es va salvar de la soviètica, va patir tenir l’altra meitat de l’estat separada, i la forma més clara era el mur de Berlín.

La nit dels vidres trencats es pot considerar com el primer atac violent perpretat per les SS contra els jueus residents a Alemanya. Després d’això tots sabem el que va venir.

El mur de Berlín va ser un mur que van construir a la República “Democràtica” Alemanya (la de l’òrbita soviètica), per tal d’evitar que la gent s’escapés a la República Federal Alemanya (capitalista).

És curiós que ningú volgués entrar al part democràtica i en canvi si hi hagués gent que volgués anar a la federal. També és curiós que fos l’Alemanya comunista dels pocs llocs on funcionava el sistema degut sobretot al sentit del compromís que tenen els alemanys i no tenen a les altres parts d’Europa on el sistema estava col·lapsat ja que fins i tot l’absentisme laboral va arribar a nivells sobre el 50%.

El Nazisme i Socialisme-soviètic, han estat dues cares de la mateixa moneda, i que han aplicat sistemes similars per tal d’eliminar els dissidents uns i els que no eren prou bons els altres. Als dos l’estètica els ha governat, no hi ha tantes diferències entre les desfilades nazis a Berlin o les tropes soviètiques a Moscou.

el fet és que mentre el 9 de novembre del 1938 molts alemanys el maleixen, el de 1989 el recorden amb alegria, l’entrada del seu estat en una vertadera democràcia i no una democràcia de partit únic com ho era l’Alemanya oriental-comunista.

"Dies de Festa" … una cançó d’estiu, per a quan comença l’hivern … i refelxió socio-lingüística

Ara fa dies que no escric res, i això que políticament són dies moguts, com també esportivament, i com no l’aparició de la nova ubuntu, podrien ser temes per parlar-ne, però mira, avui me sento molt localista i m’ha vingut en ganes d’escoltar “Dies de Festa” una cançó que tenia a la meva memòria, d’haver-la escoltat a Radio Delta, mentre ma mare i ma iaia (en pau descanse), embotellaven tomates.

http://www.youtube.com/v/mJl6JmOa8K8&hl=en&fs=1&color1=0x3a3a3a&color2=0x999999&border=1

La veritat és que veient la facilitat en que es interpretada per un valencià, un s’ha de posar a pensar si la frontera esta del Sènia, imposada des d’Espanya, és o no una frontera. I més si de que pseudohistoriadors parlen de la repoblació per valencians. Fa uns dies també al fòrum del racó català, una manresana deia que no l’havien entès a la botiga quan va demanar un cossi , paraula que em pensava que era només de la zona i resulta que és la genuïna catalana, que també se diu a la catalunya central.

A ningú se li acudiria dir que un andalús parla una llengua diferent que un madrileny, però aquí encara hi ha gent que dubta de la unitat de la llengua, la llengua que s’estén de Fraga a Maó (i l’Alguer), i de Salses a Guardamar.